[Text 1]

-No és eix el problema –exclamà un altre tot seguit-. El veritable problema no rau a contar, siguin quines siguin les dificultats. Sinó a escoltar... Estaran dispostos a escoltar les nostres històries, àdhuc si es contem bé?

Així doncs, no sóc l’únic que es planteja eixa pregunta. Cal dir que hi cau pel seu propi pes.

Però de seguida regna la confusió. Cadascú té alguna cosa a dir. No vaig a poder transcriure la conversa correctament, indicant els participants.

-¿Què vol dir “ben contades”? –saltà indignat un-. Cal dir les coses com són, sense artificis!

Es tracta d’una afirmació peremptòria que sembla aprovar la major part dels repatriats presents. Dels futurs narradors possibles. Llavors intervinc per dir el que em sembla una evidència.

-Contar bé significa: de manera que se sigui escoltat. No ho aconseguirem sense un poc d’artifici. L’artifici suficient per tal que esdevingui art!

         Però aquesta evidència no sembla molt convincent a la vista de les protestes que suscita. Sens dubte he anat massa lluny amb el capgirament de mots. Només Darriet assenteix amb un somriure. Em coneix millor que la resta.

         Tracte de precisar el meu pensament.

         -Bé, escolteu. La veritat que hem de dir (suposant que ens vingui de gana, ¡molts són els que no els en vindrà mai!) no resulta fàcilment creïble... resulta inclús inimaginable...

M’interromp una veu que intervé per abundar-hi.

-Açò està ben dit! –diu un tipus que beu amb aspecte ombrívol, amb resolució-. Tan poc creïble que jo mateix vaig a deixar de creure-ho, només pugui!

Es produeixen risses nervioses, tracte de seguir.

-Com contar una història poc creïble, com suscitar la imaginació d’allò inimaginable si no és elaborant, treballant la realitat, posant-la en perspectiva? Doncs amb un poc d’artifici!

Jorge Semprún, L’escriptura o la vida (Tr.: PMU, pàg. 140-141)

[Text 2]

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo.” (Gabriel García Márquez, Cien años de soledad)

[Text 3]

“El día que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo. Había soñado... (Gabriel García Márquez, Crónica de una muerte anunciada)

[Text 4]

 “Vine a Madrid a matar a un hombre” (Antonio Muñoz Molina, Beltenebros)

[Text 5]

“No hi havia a València dos amants com nosaltres” Vicent Andrés Estellés, Llibre de Meravelles.

[Text 6]

[Text 6] “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, ensulsida d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar  poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera”. (Jesús Moncada, Camí  de Sirga.)

[Text 6 a] “¡Pobre María! Cada volta que percep el soroll d’un cavall que s’apropa, està segura que sóc jo.” Chauteaubriand, El duc de Monbazon.

[Text 6 b]  “La tripulació del buc empassat per les ones estava formada per vint-i-cinc homes, que deixaren centenars de vídues condemnades a la misèria.” Gaston Leroux, Drames marítims.

[Text 6 c]  “Amb l’ajut de Déu, el sol lluirà de nou sobre Polònia”. Sinnkiewiz, El diluvi.

[Text 6 d]  “¡Anem-hi!, va dir Peter cercant el seu barret per eixugar-se les llàgrimes.” Emile Zola, Lourdes.

[Text 6 e]  “El duc va aparèixer seguit del seu seguici, que anava davant.” Alfons Daudet, Cartes des del meu molí.

[Text 6 f]  “Amb les mans creuades a l’esquena es passejava Enric pel jardí, tot llegint la novel·la del seu amic.” Rosny, El dia fatal.

[Text 6 g]  “Amb un ull llegia, amb l’altre escrivia” Auback, A la vora del Rhin.

[Text 6 h]  “El cadàver esperava, silenciós, l’autòpsia.” Octavio Feuillet, El favorit de la sort.

[Text 6 i]  “Guillem no pensava que el cor pogués servir per res més que per la respiració.” Argibachev, La mort.

[Text 6 j]  “Aquesta espasa d’honor és el dia més formós de la meua vida.” .” Octavio Feuillet, L’honor.

[Text 6 k]  “Començo a veure malament, va dir la pobre cega.” Honoré de Balzac, Beatriu.

[Text 6 l]  “Despres de tallar-li el cap, el soterraren viu.” Henri Zvedan, La mort de Mongomer.

[Text 6 m]  “Tenia la mà freda com la d’una serp.” Pierre Alexis Ponson du Terrail, ¿Rocambole?

[Text 7]

 -No pot desaparèixer perquè es tracta del nostre Àngel de la Guarda –em va dir una vegada, quan encara era jove, una vaca de certa edat que li deien Bidani-.

(...)

-M’ho he de creure? –vaig preguntar a Bidani.

-Doncs clar que sí –em va contestar ella amb una mica d’arrogància.

-Doncs, vostè perdoni, però no li crec ni paraula.

Què anava a dir-li? Ella era de més edat que no jo, d’això no hi cabia dubte, però també molt crèdula en comparació amb mi...

Bernardo Atxaga, Memòries d’una vaca, pàgs. 8-9.

[Text 8]

 La majoria de les vegades, els indicis són ben bé suficients per a dictar-nos què hem de fer, com hem de reaccionar, i l’actuació final, la cloenda, ens ve donada de manera causal. Mikey necessita 999’99 $ per a pagar-li un viatge a les Illes Hawai a Mini. Aconsellat per Pluto, Mikey troba feina al carrer Lobotomia en casa d’un gos Frankestein. Ja sabem què passarà gràcies a la memòria històrica. La cultura és la creadora del futur. Només podem saber allò que ocorrerà si coneixem el passat. Ho saben els estrategs, per això inventaren la parabellum, que en llatí vol dir ‘prepara la guerra’. Hom veu una pistola, veu el passat i el futur al mateix temps, la bala i el soldat mort. Per què fer una pistola si no és per matar? Pasqual Mas, Salt en fals.

[Text 9]

 “Porque como las paga el vulgo, es justo / hablarle en necio para darle gusto”. Lope de Vega, Arte nuevo de hacer comedias.

[Text 10]

Canal ¡ ESCRIPTURA Emissor----------Missatge---------Receptor ESCRIPTOR                ¡                      ¡                          ¡                  LECTOR NARRADOR       HISTÒRIA       NARRATARI                   O SUBJECTE POÈTIC Codi ¡ DISCURS

[Text 11]

“potser tot plegat és culpa de l’oxitocina, que encara li deu saturar el cervell” (Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini, pàg. 184.)

[Text 12]

“Ara és moment de dir que han passat ja sis llunes plenes i sis de noves des del jorn de l’exorcisme...” Vicent Usó, Les ales enceses, pàgs. 199-200.)

[Text 13]

“Un acte simbòlic (així el qualifica, tot i que de simbòlic no té res). D’aquí a una estona te’n parlaré. Només de pensar-hi em puja un calfred per l’esquena. No entenc com has acceptat tancar la nit d’aquesta manera. Suposo que per això t’has despullat; ja estàs a punt”. (Gaspar Hernàndez, El silenci, pàg. 113.)

[Text 14]

... (l’he conegut, Jodorowsky; ara t’explicaré com va anar la nostra trobada.) Tot i així... (Gaspar Hernàndez, El silenci, pàg. 154.)

[Text 15]

 

[Text 15]

   [Su]                                     [Ob]                                           [Op]

                                                           

                                               [Aux]

[Aux]                                                                                            [Aux]

                                                  [Arb]

                                                 [Aux]

[Text 16]

 “Cuando en sus sueños juveniles había ideado un castillo roquero, una hermosa nazarena asomada a la ojival ventana, una cala de seda, un laúd y un galán, que era él, que robaba a la virgen del castillo, siempre había tropezado con la inverosimilitud de huir a lejanos climas sin las babuchas. Y era claro que las babuchas eran incompatibles con el laúd.” Clarín, Su único hijo.

[Text 17]

“Era alt, de pell morena, i tenia les galtes travessades en diagonal per dues línies que a estones semblaven producte del temps i a estones del tall d’una navalla. Una clenxa molt llarga li queia sobre els ulls, un floc de cabells negres, brillants, molt abundants per als seixanta anys que ja apuntava. Tot i l’alçada i la cabellera incòlume i la magresa del cos i la pell assaonada ningú haguera defensat que resultara atractiu, sinó més aviat al contrari.” (Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini, pàg. 133.

[Text 18]

“Adrian riu obertament, les galtes plenes s’expandeixen per acollir una boca ampla, dins de la qual brillen un parell de peces d’or. Té els cabells escassos, impregnats de greix i adherits a la pell, la llum del sostre se li emmiralla al front.” (Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini, pàg. 130.)

[Text 19]

 “La Cinta era menuda quan la seva mare va morir. Va morir d’un càncer a la matriu, i els sofriments que va produir-li ningú ni res no pogueren apaivagar-los. [...] Era jove. Tot just comptava trenta anys. La Cinta nou. Va quedar-li, de la mort de la mare que morí plena de coneixement, amb aquell esfereïment al rostre de veure la fi imminent, una tristesa que res, ni el temps, no feia minvar.” (Mercè Rodoreda, Del que hom no pot fugir, pàg. 56)

[Text 20]

 “Jo, en canvi, em sentia com un animal avergonyit que s’enfila cap a l’enemic amb la intenció de matar-lo, però amb ganes de marrar el cop per no afrontar la seua condició d’assassí que l’esglaia sense remei des del mirall de l’ànima. Jo sóc dels que alcen el ganivet i cauen de genolls plorant agafat a la cintura de la possible víctima. Hi ha un nom per a aquests comportaments: covardia. I els covards reaccionen a empentes. Són atacs a la desesperada, de vegades sublims i de vegades perillosíssims, com l’esqueller, per continuar les comparacions taurines.” Pasqual Mas, La confessió, pàg.

[Text 21]

 “Quan em vaig quedar sola, la primera cosa que vaig fer va ser mirar el rellotge. Era meu. Ja era meu d’abans. L’oncle Joaquim me’l deixava escoltar quan li donava corda. [...] Seria el meu únic record de l’oncle Joaquim. (Mercè Rodoreda, Isabel i Maria

pàg. 227).

[Text 22]

A-...Alguna cosa s’haurà de fer, dic jo. Ja ho va dir Cousteau, que de les pluges se’n deriva sempre fang.

B-Però, home, Canut, que aquest era submarinista.

C-I ara. Cousteau? Què dius? Era un il·lustrat, amic de Voltere i de Mondieu. Els savis que van redactar el primer diccionari. En francés, això sí.”  (Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini, pàg. 167.)

[Text 23]

“No digues ximpleries i penses que em pots avorrir, Valentí. Conta’m el que vulgues. Jo, com pots veure, no li pose fre a res. Així que ho pense, així que ho escric, caiga qui caiga, i qui no vulga pols que no vaja a l’era, i ulls que no veuen... gavardina que et foten.” (Pasqual Mas, La confessió, pàg.). Res del que conta és veritat.

[Text 24]

-Reputa professió la meua, Perdut –digué al gos (...)

-Però què collons et passa? –protestà el company davant l’esvalot que presenciava.

-No res, el vull felicitar!

-No sigues tan efusiu.

-Barrera –feu Trilita, dessistint d’encalçar el gos-, gràcies a l’animalet he descobert uns quants tios amb pistola que entraven barrils per la porta darrera de la nau.

-Quan vaig de feina no m’agraden les conyes, Trili.

El fotògraf va fer cara de circumstàncies.

-Que palme el Wojtila si és mentida.

Si Trilita feia sortir el Pare Sant, Barrera no tenia inconvenient...

Ferrant Torrent, Penja el guants, Butxana, pàg. 15 i 52-53

[Text 25]

 (El narrador)

“Sabeu qui és Carmelina?

Carmelina és una gallina però una gallina molt fina.

A la nit i abans de gitar-se al llit,

Sempre es posa el despertador a les vuit.”

Mercè Viana, La gallina Carmelina.

[Text 26]

(El personatge)

-Agggh! Quin faaàstic! Ecs! Senyoreta, David m’ha tirat un fastigós xiclet de moc de cabra escocesa que s’ha empalustrat en... els meus tirabuixons color negre grafit amb reflexos de foscor antracita! Quin horror! Crec que estic a punt de desmaiar-me, senyoreta!

I la bruixeta pedant, com més intentava llevar-se de damunt aquella massa apegalosa,...

Josep Gregori, De cine, Tereseta! Pàgs. 8-9.

[Text 27]

Atura’t, Letícia, que no hem preparat cap tovallola ni cap mocador de paper ni res per eixugar-nos –es va preocupar ell així que el primer sotrac a l’engonal li va anunciar la imminència de la fi.

-No t’hi amoïnes –va ser tot el que va xiuxejar ella entre xuclada i xuclada.

-Oh!, però és que...

Vicent Pallarés, Evasions efímeres, pàg. 17.

[Text 28]

-Has portat l’escopeta, xato? –feu broma ella.

-A tu què et sembla? En tindràs prou o no? –digué ell mentre li agafava la...

Vicent Pallarés, Evasions efímeres, pàg. 40.

[Text 29]

“-No hauria de fer-vos-en part, saxó, però tampoc no és just que us assabenteu quan atraquem al port de destinació. Teniu dret a saber on es troba la fàbrica de porcellana que dirigireu. És una manufactura de nova planta, no gaire gran al front de cada una de les seccions de la qual hi haurà el personal més qualificat de Capo di Monte, tots napolitans. Es tracta, certament, d’una empresa reial especialment organitzada perquè vós n’obtingueu magnífics resultats, bastida sobre una illa que dista dues llegües i mitja del cap de l’Aljub”.

Josep Palomero, Els secrets de Meissen, pàg. 100.

[Text 30]

-Quant de temps fa que el tenen, el capellà?

-Nosaltres no sabíem que ho era –va contestar el marit-. Només ens va dir que anava fugint i que el tinguéssim amagat uns dies, per caritat.

-Mentida. Aquest home és conegut en tota la comarca. És un dels responsables del seminari de Tortosa i vostès bé que ho sabien.

-No, no ho sabíem, només ens havia demanat que l’amaguéssim –va continuar l’home.

-Mentida, mentida, mentida....

Adolf Piquer, El viatger del crepuscle, pàg. 112.

[Text 31]

A -...Alguna cosa s’haurà de fer, dic jo. Ja ho va dir Cousteau, que de les pluges se’n deriva sempre fang.

B -Però, home, Canut, que aquest era submarinista.

C -I ara. Cousteau? Què dius? Era un il·lustrat,amic de Voltere i de Mondieu. Els savis que van redactar el primer diccionari. En francés, això sí.

 (Vicent Usó, El músic del bulevard Rossini, pàg. 167.) A través del diàleg sabem del nivell cultural d’A i C.

[Text 32]

 “Practicàvem àmpliament el “merdès”, donat que els feia molta gràcia. Charlotte havia pres consciència del putanyès només aplegar a Dupont, però fins el moment no havia entès com de guai, pel que semblava, era recórrer al terme escatològic relacionat amb la merda, el cagar i el cul en totes les seves variants: Per tal de fer referència a possessions (“On està la teva merda?”); mentides o explicacions enganyoses (“m’has pres per un merda?”, “no em vinguis amb aquesta merda”); borratxeres (“porta una merda de por”); embolics (“està amb la merda al coll”); ineptitud (“vaja merda de defensa està fet”); indiferència (“el que digui aquest m’ho passo pel cul”); actituds grolleres, desconsiderades i deslleials (“vaja cagada que has fet”); converses fútils (“no dic una merda”, “em va contar no sé quina merda”); històries confuses (“o alguna cagada per l’estil”); drogues (“has portat eixa merda?”, “es va posar fins el cul”); excrecions (“amollar una merda”); menyspreu (“una merda punxada amb un pal”); sorpreses desagradables (“gairebé es caga”); casos d’ignorància (no sabeu una merda”, “no distingeix el cul de les pestanyes”); tios pomposos (“un cagarro com la copa d’un pi”, “aquest merdeta”); situacions desesperades (“se n’ha anat tot a la merda”); decepcions (“vaja merda!”); estupor (“cague’n la llet!”); coses inacceptables i incomestibles (“una merda així d’alta”, “fa gust de merda”); estratègies (“no em vinguis amb aqueixa merda una altra vegada”); feses, literalment (“merda”); tuguris (“un antre de merda”); admiració (“un disc que et cagues en les bragues”); llargs etcèteres (“i massatges i tota eixa merda”); tios creguts  (“un merda”); tios porucs (“un cagó”); expressions de menyspreu “enviar a la merda”); exageracions (“un porc que et cagues”); improperis (“Es va cagar en ell”) i situacions de violència (“esclatà la merda”, “se’ls va venir la merda a sobre”). Tot i això no deixaven de banda el putanyès... (Trad. PMU)

Tom Wolf, Sóc Charlotte Simmons, pàg. 586

[Text 33]

¿A on reura de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d’aquell jaio del dimoni? (...)

-Aleix... me voleu dar un quarto? –feia algun bordegàs.

-Nu, nu –responia el jaio, amb un parlar tot embossat, tot fosc.

-I ¿per què no?

-Perquè nu’n tenc pos de cortus ju...

.Oi que sí, que en teniu.

-Nu, nu.

-Bé feu forolla amb les tòfones...

-Túfunes... Nu’n cercu pos.

Jordi Casellas, Els sots ferèstecs, pàg. 52

[Text 34]

-Les set i quatre minuts!

-Vinga! Vinga, Manel! Amunt! –mirava de donar-se ànims ell mateix, però la temptació el superava.

-Un poquet més! Un minut i m’alce, no puc quedar-me més... Un minut més i seran les set i cinc, és un número redó...

Pep castellano, Jocs de pilota, pàg. 12.

[Text 35]

 -Tu no partiràs d’ici a cap lloc, Mo, doncs tu ets per gust i per plaer amb nosaltres. Diràs tu que no? Diràs tu que en el couvent et mirem malament? Què és que tu vols? Anar-te’n d’ici i aparèixer en un mal chemin amb l’esquena trencada i partida?

Bernardo Atxaga, Memòries d’una vaca.

[Text 36]

Don Pegote.             ¿Cuyo?

Paje.               De nuestra señora doña Quínola.

Don Pegote.            Celos serán, sí, pene y calle,

                     que gloria es el penar por este talle.

(Calderón, Don Pegote)

[Text 37]

(Sale AGUILITA, niña, delante y ANTÓN, capigorrón, llamándola, y ella tapada de medio ojo.)
		ANTÓN		Ojitapada niña, que la cara
				traes como candilón, con antipara,
				y con la nube dese manto eterno
				haces a tu hermosura sol de invierno,
				dando luz tan escasa, que parece
				que estás a si amanece o si no amanece:
				descubre ese ojo y pon esotro alerta,
				que, vive Dios, que pienso que eres tuerta.
		AGUILITA		Aqueso no, que en la opinión me toca.
		ANTÓN		Por eso tienes un baúl por boca.
		AGUILITA		Yo apostaré que ahora te desdices.
		ANTÓN		Y un lomo de camello por narices.
		AGUILITA		Con ellas te desmiento, majadero.
		ANTÓN		Y las manos parecen de mortero.
		AGUILITA		¿Tan malas son aquestas?
		ANTÓN		Bella ingrata
				no trueques en menudos tanta plata.
				Descúbrete por junto , niña mía,
				y no me escondas la mercadería
				ni esperes novedad como otros necios;
				que son eternos, juro a Dios, los precios.
		AGUILITA		Abro la tienda, pues.
		ANTÓN		Eso me agrada.
				¿Hay color?
	AGUILILLA		Sí, señor, y de Granada.

 (Calderón, La casa holgona)

[Text 38]

“Salimos de Salamanca, y, llegando a la puente, está a la entrada de ella un animal de piedra, que casi tiene forma de toro, y el ciego mandóme que llegase cerca del animal, y, allí puesto, me dijo:

-Lázaro, llega el oído a este toro y oirás gran ruido dentro de él.
Yo simplemente llegué, creyendo ser así. Y como sintió que tenía la cabeza par de la piedra, afirmó recio la mano y diome una gran calabazada en el diablo del toro, que más de tres días me duró el dolor de la cornada, y díjome:
-Necio, aprende, que el mozo del ciego un punto ha de saber más que el diablo.
Y rió mucho la burla.

Parecióme que en aquel instante desperté de la simpleza en que, como niño, dormido estaba. Dije entre mí: «Verdad dice éste, que me cumple avivar el ojo y avisar, pues solo soy, y pensar cómo me sepa valer». Anònim, Lazarillo.

[Text 39]

 “Para ir allá habíamos de pasar un arroyo, que con la mucha agua iba grande. Yo le dije:

-Tío, el arroyo va muy ancho; mas si queréis, yo veo por donde travesemos más aína sin mojarnos, porque se estrecha allí mucho y, saltando, pasaremos a pie enjuto.

Parecióle buen consejo y dijo:

-Discreto eres, por esto te quiero bien; llévame a ese lugar donde el arroyo se ensangosta, que agora es invierno y sabe mal el agua, y más llevar los pies mojados.

Yo que vi el aparejo a mi deseo, saquéle de bajo de los portales y llevélo derecho de un pilar o poste de piedra que en la plaza estaba, sobre el cual y sobre otros cargaban saledizos de aquellas casas, y dígole:

-Tío, éste es el paso más angosto que en el arroyo hay.

Como llovía recio y el triste se mojaba, y con la priesa que llevábamos de salir del agua, que encima de nos caía, y, lo más principal, porque Dios le cegó aquella hora el entendimiento (fue por darme de él venganza), creyóse de mí, y dijo:

-Ponme bien derecho y salta tú el arroyo.

Yo le puse bien derecho enfrente del pilar, y doy un salto y póngome detrás del poste, como quien espera tope de toro, y díjele:

-¡Sus, saltad todo lo que podáis, porque deis de este cabo del agua!

Aun apenas lo había acabado de decir, cuando se abalanza el pobre ciego como cabrón y de toda su fuerza arremete, tomando un paso atrás de la corrida para hacer mayor salto, y da con la cabeza en el poste, que sonó tan recio como si diera con una gran calabaza, y cayó luego para atrás medio muerto y hendida la cabeza.” Anònim, Lazarillo.

[Text 40]

Sèrie televisiva Petra Delicado. Personatge analitzat: la tinent de policia Petra Delicado.

Nom: Petra Delicado. Funció simbòlica del nom, puix es tracta d’un personatge dur amb els delinqüents (Petra significa “pedra”) però comprensiva amb l’ambient social que els hi ha abocat a cometre el delicte (Delicado > comprensiva, etc.)

Trets constitutius:

Retrat directe: 40 anys: “Petra és una dona d’una quarantena d’anys que....”

Indicis: coixeja: “-¿L’has vist córrer? –L’altre dia. La coixesa no va ser obstacle per....”

Llenguatge: fa servir el nivell culte quan parla amb el jutge (“La primera disposició...”), familiar amb sa mare (“Mira que n’estic, d’orgullosa, que t’hages apuntat a l’excursió a Benidorm...”), i vulgar amb els cacos (“Vas a pringar, bocota")

Personatge tipus: és igual (manera de pensar, d’actuar, de vestir...) en tota l’obra. Exemples: Confiada en si mateix (“A mi aquest no me la pega”, “No ha nascut qui m’enganye”).

Desenvolupament dramatúrgic: bé/mal, legal/il·legal. Afecta a tots el personatges.

[Text 41]

 Però no. Calia avançar amagant-se com el senglar dels gossos i esperar caure en bones mans, que mai no serien mans netes. Travessà pel Desert de les Palmes, sortí per Cantallops cap a les Platgetes de Bellver, on s’haguera amagat tota la vida si haguera trobat res per menjar que no foren els inaccessibles margallons, creuà els senillars del Pla de Cabanes i tornà terra endins fugint de Cap i Corb, on sabia que, vora rambla i als peus escumosos de la mar, hi havia una petita fortificació que de segur que estaria ocupada per militars i, donant l’esquena a les blanques platges d’Alcossebre, rodejà pels pedregars de Vilanova d’Alcolea i d’Alcalà de Xivert i, al recer dels bancals, enfilà cap a les Coves de Vinromà tot just el dia que el destacament de Sant Mateu baixava en comboi per la carretera, escampat pels turons del costat per no rebre cap atemptat, tot i ser una zona segura perquè el port, que dominava les dues valls, a llevant i a ponent, estava controlat i era pràcticament impossible creuar-lo sense ser descobert. Pasqual Mas, La cara oculta de la lluna.

[Text 42]

 “Per més incongruent que pugui semblar a qui no pari esment en la importància de les alcoves, siguin sagramentals, laiques o irregulars, per al bon funcionament de les administracions públiques, el primer pas de l’extraordinari viatge d’un elefant a àustria que ens proposem narrar es va fer a les cambres reials de la cort portuguesa, més o menys a l’hora d’anar-se’n al llir.” José Saramago, El viatge de l’elefant, pàg. 13.