miércoles, 29 de septiembre de 2010

[Text 135] Vicent Andrés Estellés, “Cançó de l’home parat al cantó”:

Parat en aquell cantó,       un cantó de la ciutat,  
parat al cap del carrer,       ell era un home parat.  
No sabia d’on venia       i no tenia on anar,  
i en arribar al cantó       en el cantó es va quedar.  
Passaven -i ells les mirava-       parelles d’enamorats,  
agafats de la cintura,       agafats en un abraç.  
Passaven infants i dones       que tornaven del mercat,  
i l’home no s’hi movia       perquè era l’home parat.  
Llums que s’apaguen i encenen,       la fira de la ciutat,  
i en el rostre d’aquell home       una amarga dignitat.  
Si de vegades plorava       ningú no el veia plorar.  
Ningú res no li advertia,       ni veia l’home parat.  
Es féu un arbre de pena,       es feu un arbre d’espant,  
allí, al cantó del carrer,       ple d’orgull i humilitat.  
Algú va avisar l’alcalde,       i l’alcalde, un “concejal”,  
i el “concejal” els qui duien       la grua municipal.  
Com qui lleva un monument       d’un carrer de la ciutat,  
varen endur-se una nit       l’home, l’home parat. 

No hay comentarios:

Publicar un comentario