“La primera cosa que li féu gairebé saltar-li els ulls dels clots fou la gran quantitat d’automòbils que circulaven pels amples carrers i avingudes de la ciutat. Alguns cotxes portaven al darrere un remolc amb una caldera de gasogen —un substitut del petroli que s’havia imposat després de la guerra. No tots el cotxes portaven caldera separada de la carrosseria, perquè els models nous ja la hi portaven incorporada de fàbrica. Els automòbils antics, si eren de luxe, eren els que havien enganxat amb rodes i matrícula a part un carret amb el depòsit que tanta estranyesa li provocà al Pepet. L’altra cosa que l’encisà la descobrí a poc a poc mentre sa mare s’havia quedat adormida en un brancal i ell, seguint el formigueig continu de la gent, baixà per unes escales, entrà en un túnel, continuà barrejant-se amb la gent per llargs passadissos que l’angoixaven a més no poder i li feien sentir el cor a la gola, i, de sobte, sentí un renec tan fort com si entrara en un escorxador i haguera sorprés el crit d’un porc, però de tant fort com el sentí, de segur que havia de ser un porc de la grandària d’un camió o dos, una mala bèstia que devien tenir amagada i que la gent corria per poder veure-la com una atracció de fira de Tots Sants mentre ell s’havia aturat per l’esglai. Es controlà de bell nou, pensà en sa mare i com s’havia quedat adormida i tal vegada es despertaria i no el trobaria. Féu unes passes i es detingué. Pensà a tornar, a desfer el camí claustrofòbic que li havia accelerat el pols com quan, sota la figuera de l’hort del Piló, se la pelava pensant en les mamelles d’alguna artista de teatre de la qual només havia sentit el ressò. Mirà al darrere i estava disposat a tornar i restar sense el premi de descobrir quin animalot gemegava i panteixava al fons de la cova. Mirà al darrere però els passos els féu cap a dins, trencà dos cantons més pel túnel enrajolat i, de sobte, topà amb una realitat que ni havia imaginat.
Mare, mare, desperte’s, desperte’s, sap què he vist?, Fill meu! Això són maneres?, Sap què he vist? No s’ho podrà imaginar ni creure si no ho veu: un tren sota terra!, Vinga, home, no sigues infeliç, et deus haver quedat adormit com jo i ho has somiat. Tantes coses per la ciutat t’han fet veure fantasmes, Que sí mare, I on ha d’anar per davall terra, a l’infern?, Que sí, mare, vinga amb mi per aquella escala..., Jo no baixe cap escaló ni lligada, i menys perquè se’m trastoque el cap com a tu. Hala!, toca, mone d’ací que encara passarà algun policero i ens cridarà l’atenció. Ni la visió dels grans vaixells de guerra i de càrrega a la dàrsena del port l’impressionarien tant. Els vaixells eren cosa de grandària més o menys exagerada, I més grans que n’hi deuen haver en altres ciutats, mare, però un tren sota terra..., I els avions?, Els avions...?, Sí, els avions, són de ferro i no cauen, Igual que els vaixells, mare, són de ferro i suren, Això sí que són misteris, Però mare, el tren sota terra..., Xiquet, quina febre!
PMU, La cara oculta de la lluna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario